"Tiene Buenos Aires que se yo..."

Una setmana i mitja no és gaire temps per poder absorbir i explicar les coses que passen en aquest Buenos Aires, però sí per començar a tenir sensacions, per poder descriure una mica als "porteños", i per adonar-te que és una ciutat preciosa i gran, molt gran.

Durant el trajecte de l'aeroport al centre de la ciutat tot em recordava a Barcelona, com si de sobte estigués passejant per allà; no sé...les avingudes amples, els carrers bonics, les botigues i els bars ben il.luminats. Tot m'hi recordava! Potser per l'enyorança després de gairebé tres mesos viatjant, o segurament perquè Buenos Aires té aires molt europeus!

Caminar per aquesta macro ciutat és molt agradable, no només per la seva bellesa i la seva gent, sinó també perquè pots anar gaudint constantment d'aquesta parla característica que tenen els d'aquí, che boludo! I de la seva gestualitat exagerada i alhora divertida. Observar-los és obligat, inevitable; tenen tots una manera de funcionar molt similar. Si en coneixes a un, ja pots fer una caricatura del "porteño": saben de sobres que són guapos i guapes, que sedueixen amb la seva retòrica, i que poden permetre's de dir una cosa i després fer-ne una altra, amb una elegància inigualable! En definitiva, tenen un glamour especial que els converteix, sens dubte, en personatges entrenyables!

Una altra característica destacable de la gent de Buenos Aires, és que són molt amics dels seus amics. Si véns aquí i tens un amic, intentarà donar-te totes les comoditats perquè no marxis mai d'aquest país, el millor del món per ells. L'estimen, l'adoren, estan orgullosos de la seva grandesa i la seva bellesa, i la seva gent van tots a la una...per això aquesta similitud entre ells. Almenys aquesta és la nostra percepció.

A nosaltres no ens ha faltat res de res des que vem aterrissar a Ezeiza (aeroport de Buenos Aires). Però res de res! Són esplèndids i estan contents de la nostra presència, de que vinguem a visitar casa seva, que ara, també, ja sentim una miqueta casa nostra!

Per mi, admirar la 9 de julio, passejar fins l'obelisco, anar a la Casa Rosada, o seure una estona a la Plaza de Mayo ("Plasa de masho"), era complir un somni. Però anar-hi amb la Núria que ja repeteix i tenia mil coses pendents, ha donat també per caminar "largo y tendido" per Belgrano i la seva animada avinguda Cabildo, per la Boca i el seu "caminito", per Tigre i el seu Puerto de Frutos, per San Isidro, per San Telmo, encantador i bohemi, per Retiro, amb els seus rasca-cels de gran ciutat empresarial, per Recoleta i el seu cementiri, amb la tomba d'Evita Perón entre d'altres... En fi, que sens dubte una setmana i mitja, ja gairebé dues, donen per conèixer bastant d'aquesta ciutat.

El que està clar és que ens encanta Buenos Aires ché!!! Cada dia més. Cada dia pots descobrir una avinguda o una plaça per la que no havies passat, i parar-t'hi a prendre un mate mentre n'escoltes el bullici a qualsevol hora del dia...

Abans de començar a viatjar cap a Ushuaia, on passarem les festes, encara ens queden uns quants dies a la gran ciutat, on tenim pendents un parell de concerts, alguna nit més de tango, i com no, tastar un autèntic asado!

JA PODEU ENVIAR MISSATGES!

..........CONSERVEM EL MATEIX NÚMERO (NÚRIA)

México Mágico!

Últims dies a Mèxic... Buf! Que difícil aquesta crònica! Volem intentar resumir-ho una mica tot. Fer una síntesi. Però no de què hem fet i on hem anat, perquè això ja ho hem anat explicant més o menys, sinó de què ens ha passat per dins, què hem après, i quina part d'aquest Mèxic infinit i ple de contrastos ens enduem cap a Argentina.

Hem vist molta bellesa. Física d'una banda, pels paissatges meravellosos i immensos, i els paratges desconeguts per nosaltres fins ara, com selves tropicals i platges caribenyes, idíl.liques. Però també molta bellesa humana, de gestos amables i somriures agraïts. I això és potser el que més ens ha agradat d'aquí, el que ens agrada remarcar quan en parlem, i del que tenim més bons records. El que ens volem endur, definitivament.

A Mèxic la gent és molt amable. Però no només els mexicans, sinó també estrangers que viuen aquí, o viatgers com nosaltres que anem trobant esporàdicament. Sembla una epidèmia, alguna cosa que s'encomana. No sabem si és pel positivisme que portem nosaltres a dins, que ens surt de forma natural per la situació ideal que estem vivint. Viatjar per viatjar, sense res més a fer que passejar, descobrir, conèixer, xerrar... Així qualsevol està obert a rebre, a canalitzar les coses de forma positiva, i a veure el blanc més que el negre. Però és així, ens arriba de veritat. També a Cuba hi vem viatjar per plaer i no vem tenir la mateixa sensació d'acolliment, de tranquil.litat, i de naturalitat en les relacions amb la gent...

Així que podem dir que el que més ens ha agradat de Mèxic és la gent, en general. De fet hem conegut persones de fora que s'hi han quedat a viure per això, perquè els ha agradat la seva senzillesa, i també el ritme tranquil i amable del seu tarannà.

Però ens n'enduem moltes altres coses! Per exemple, una extensa gamma de nous sabors,com els de les seves fruites tropicals (milers de noms imposibles de retenir),o els seus "jugos" meravellosos combinats,els seus tacos,les quesadillas,enchiladas,mole,guacamole,elotes, arracherra,chilaquiles,burritos,atole,tamales,i a qualsevol hora del dia. Tot això, amb la seva dosi voluntària de picant (xiles de tots tipus i colors), que al principi és mínima, però de la qual al cap d'uns quants dies ja no se'n pot prescindir... El picant enganxa!

I Mèxic també!!!!

PD: Les fotos, de Guanajuato de la setmana abans de tornar a DF, de San Miguel Allende, i dels últims dies a la capital (Coyoacan, casa azul de Frida Kahlo). Volem fer una petita dedicatòria a la Laia i la seva família. La Laia és una noia catalana que fa 10 anys que viu al DF, i que ens va "regalar" uns dies fantàstics a casa seva. MIL GRÀCIES, LAIA, PER LA TEVA GENEROSITAT! Si al món hi hagués més gent com tu, viatjar seria bufar i fer ampolles...

EL D.F.

Portem 5 dies en aquest racó de món, on passen mil coses a cada segon, com segurament a qualsevol altra gran ciutat...

Pero això és el D.F., la ciutat més gran del món, on hi viuen uns 20 milions de persones, i on l'índex de corrupció i delinqüència es dispara a un elevadíssim tant per cent que fa por! On per entaforar-te al metro en hores punta has de deixar de respirar per fer-te més petit, i on fins i tot hi ha, per seguretat, zones exclusives (reserven alguns vagons només per dones i nens... no ho havíem vist mai abans!). És un dels llocs amb més policies per metre quadrat, repartits per carrers, metro, botigues, hotels... i absolutament tots ben armats i amb els seus "antibales".

El D.F., on tothom que hi ha estat (i el qui no) t'aconsella que no passegis per segons on, que no portis bolso, que sobretot no voltis de nit, que no pugis al metro, i si hi puges amb els 5 o 6 sentits...vigilant!

Quan arribes a Mexic poses en marxa el cervell, un nou estat d'alerta, de control, i d'intranquil.litat. En pocs dies sents el cap, el coll i l'esquena lleugerament contracturats, i de sobte t'adones que estàs gastant més energia de la necessària...

A nosaltres ningú, fins ara, ens ha intentat ni robar, ni atacar, ni agredir, ni re! Ni tan sols ens han preguntat l'hora pel carrer. Sempre que pel que sigui hem necessitat l'ajuda d'algú la resposta és sempre un sí (fins i tot si no tenen la menor idea del que els preguntes!), però amb la tranquil.litat i amabilitat que els caracteritza intenten ajudar-te d'una manera o una altra.

Per nosaltres Mèxic, o almenys el trosset que en coneixem, és com estar a casa; i el famós D.F., el "defectuoso" com diuen ells, el perillós, no s'assembla al lloc que ens havíem imaginat a través dels milers de comentaris que havíem sentit. Nosaltres hem passejat tranquil.les, hem pujat al metro (de dia, de nit, i en hores punta), hem sortit a comprar, a passejar pels mercats, ens hem barrejat entre aquests 20 milios de persones i el seu bulliciós dia a dia... i fixa't! que té un encant especial, és Mèxic amb tota la seva essència, és gran, molt gran!, i té de tot, segurament també molta corrupció i delinqüència. Però...a on no passa res? a on és tothom bo? on existeix la tranquil.litat absoluta? Segur que aquí al D.F. no... però nosaltres marxem encantades, i almenys el podrem defensar, i dir que no n'hi ha per tant!!!

PD: afegim com sempre algunes imatges: del DF, del metro (impactant!), d'una mani enmig del zócalo, de les piràmides de Teotihuacan, i de la nostra "família" toluqueña, els Reneaum, amb qui ens hem sentit com a casa...gràcies!

CHIAPAS

Hem passejat per la selva, després per la muntanya, i finalment per la platja. Aquest és un resum a grans trets de la ruta que hem fet per aquest estat del sud. Estem parlant de la zona més meridional de Mexic, i com qualsevol sud d'un país, ens sembla una zona més salvatge i genuina que les altres: naturalesa pura, comunitats indígenes, ciutats sense llei, fauna infinita...
Comencem per la selva: vem passar 4 dies a Palenque, amb l'objectiu de visitar una de les runes maies més imponents i boniques de les que hem vist. Situades enmig d'una selva frondosa, dormíem en hamaques en unes cabanyes situades molt a prop de les runes, on ens va passar el temps aguantant la forta calor i les pluges tropicals de la tarda, admirant la bellesa d'una naturalesa impossible, i escoltant el brogit salvatge dels animals.

Buscant una mica de fresqueta vem pujar a San Cristóbal de las Casas, a 2.300 m. d'altura. I no ens va decebre gens! Vem enganxar un front gelid del Pacífic (el mateix que ha produit les inundacions a Tabasco) que ens va tenir encongides i contracturades els 5 dies que vem estar alla... Pero la ciutat ens va saber compensar: per fi un poble colorista, rodejat de muntanyes, amb carrers alegres i mercats preciosos i barats. Ens va passar el temps passejant pels seus carrers empedrats, observant l'harmonia amb que conviuen indígenes i estrangers, anant al cine, llegint... També vem poder fer 2 excursions xulíssimes: San Juan Chamula (poble indígena molt proper), i el Cañon del Sumidero, on una lanxa rapidíssima ens va passejar pels 35 km de riu, rodejat de penya-segats i boscos, només aturant-se perque els turistes poguéssim fer mil fotos, i observar la fauna del lloc (cocodrils i pelícans, basicament).

D'aquí vem tornar al tropic, buscant la calor un altre cop. A Palenque vem coneixer una parella de bascos (Beñat i Sara), amb qui vem anar viatjant junts, i que ens van recomanar fervorosament la Boca del Cielo, un poblet poc turístic a la costa del Pacífic, que té una illa davant de 60 km de llarg per 50 m d'ample. I alla ens vem quedar, en un marc incomparable, rodejades del riu per una banda, i de l'indomit ocea per l'altra, observant cada vespre com el cel es tenyia de taronges, roses i liles mentre el sol s'enfonsava en l'ocea.
Vem estrenar les nostres hamaques a la Palapa de Blas, un noi de l'Hospitalet exiliat, en propies paraules, en aquell racó de món.
I com aquell qui no vol la cosa, alla ens vem passar una setmana, ocupant el temps en estar desocupades. Per trencar la inactivitat, vem estar col.laborant en un bonic projecte de conservació de tortugues marines: en un criadero que hi havia a 200 m de "casa nostra", cada dia ens convidaven a ajudar-los en el procés de reproducció de l'especie, que consistia en desenterrar les cries "croquetes" dels nius, i al caure la tarda deixar-les en llibertat a la vora del mar, perque elles soletes s'endinsessin ocea endins i comencessin la seva vida independent...

Tot aixo, i moltes altres coses que no ens caben aquí, va ser per nosaltres Chiapas. En definitiva, una terra multicolor i salvatge que ens va atrapar. I de quina manera!

PD: Pels que aquests dies us heu assebentat de les inundacions de Tabasco, que sapigueu que malgrat que estavem molt a prop no ens han afectat gens. La situacio és molt greu pels que ho estant patint, i tot Mexic esta mobilitzat per reunir aliments i ajudes basiques per enviar-les cap alla. Sense anar més lluny, des de l'hostal on ens trobem ara mateix, a Oaxaca, s'ha organitzat una recolecta per col.laborar. Esperem que passi aviat la pluja ja que diuen que ahores d'ara encara no ha parat.

PD2: Disculpeu la falta d'accents oberts i dieresis, el teclat simplement no els té...

PD3: Que no faltin les fotillos...