diumenge, 30 de març de 2008

Una història del Nord


En Fer no era pas el primer noi que passava a vendre'ns alguna cosa aquell vespre, però sí que va ser el primer en demanar-nos si es podia menjar el que ens havia sobrat del nostre sopar. Així va ser com va seure a la nostra taula i vem començar a xerrar.
Ens va explicar que era de Salta, "Salta la linda" va especificar orgullós, i amb la frescura d'un nano de 15 anys ens va fer el relat de la seva vida al carrer. Ens va explicar com s'havia recorregut el país des de que tenia vuit anys, venent el que podia, dormint al carrer, menjant el que trobava, etc... Però amb tot això, ell no havia perdut l'alegria i l'energia dels 15. Reia constantment, i ens explicava la seva dura història amb molta naturalitat, mentre anava menjant traquil.
Ens va continuar explicant que forma part d'una Murga (grup musical de protesta social) a Córdoba, on viuen la seva mare i alguns dels seus germans, i on feia molt temps que no anava, perquè vivint al carrer costa molt arreplegar "plata" per un billet de bus.
Aquella nit, a Puerto Iguazú, vem conèixer una persona que ens va agradar molt, i que ens va ens va explicar amb molta sensibilitat mil coses interessants del seu país; coses que ara estem veient durant la nostra estada a les províncies de Salta i de Jujuy. Una persona intel·ligent, que com tantes altres li ha tocat viure el cantó pobre d'aquest país.

Volem reflexar aquesta història perquè fins ara al blog només hem ensenyat la bellesa i la part bona d'Argentina, que en té molta, però per altra banda des del primer dia que no parem de veure altres coses dures, molt pròpies de Sudamèrica, i que no són tan facils d'explicar. Argentina és potser el país més avançat i modern d'Amèrica Llatina, però no per això és menys corrupte que els altres. Té un sistema polític podrit i descaradament mentider, que porta inevitablement a que també hi hagi molta pobresa i misèria. Li volem dedicar aquesta crònica al Fer, i a tants altres nens com ell que continuen injustament vivint al carrer.
PD: Les fotos són totes de les províncies de Salta i Jujuy, que són les que queden més al nord del país. Per ordre: la Quebrada de Cafayate, la ciutat de Salta, el Pucará de Tilcara, les Salinas Grandes, Purmamarca, la Quebrada d'Humahuaca, i el camí al poble d'Iruya.

divendres, 21 de març de 2008

TERERÉ


El Tereré és el "mate fred", una beguda refrescant que consisteix en la mateixa base del mate (la yerba), més suc de fruites o simple aigua, i sobretot sucre i molt gel. És una beguda tropical que es pren al nord d'Argentina, a l'Uruguay, i al Paraguay, per combatre les altes i inclements temperatures de l'estiu. Per nosaltres ha estat tot un descobriment que ens fa pensar inevitablement en la província de Misiones. Una cosa tan simple, i a la vegada tan exòtica i tan bona...
Vem anar a Misiones per veure les Cascades d'Iguaçú, que sabíem que no ens decebrien ni un pèl! Però el que no esperàvem era trobar-les en un entorn tan espectacular: verd, selvàtic, ple de fauna, tropicalíssim, i amb unes temperatures boníssimes. Bé, almenys per nosaltres.
Misiones és una de les províncies més pobres d'Argentina, i a la vegada la que més ens ha sorprès i agradat. Tota ella. Des de les Cascades (que són tan bèsties que deixarem que les fotos parlin per si soles), a San Ignacio, on vem passar cinc o sis dies de "re buena onda".

San Ignacio és un poblet molt humil, amb cases fetes de materials naturals, carrers de terra vermella, i rodejat de verd. I amb una posta de sol que sembla que s'estigui incendiant el cel.
L'Ester i el Jorge ens esperaven contents i sorpresos de rebre una visita terrassenca. La seva feina d'artesans els va tenir ocupats gairebé tots els dies, però malgrat això vem poder compartir moltes estones i conèixer-nos millor. Per altra banda és dels llocs on hem provat més cuina autòctona, des del "pastel de choclo" al "reviro", i com no, el Tereré, del que ens emportem no només el sabor, sinó el bon record d'una petita província, on flueixen alegrament les energies de la Pachamama. Una joia preciosa, on els dies ens van passar volant.

diumenge, 9 de març de 2008

Molt especialment...

Vint-i-dos de febrer, avui fa cinc mesos que viatgem.
Ens despertem abans de les 8, estem a punt d'arribar, comentem, mentres ens estirem i movem el coll adolorit de passar la nit al "micro". Ens arriba una aroma de cafè, ens sorprèn que ens en donguin un, però sí sí, al moment l'"assafato" ens ofereix un mini esmorzar: alfajor i cafè dolcíssim!
És així com fem l'entrada a Córdoba, a glopets de cafè, assaborint les ganes de trepitjar aquesta ciutat, i sobretot de conèixer a la família Cejas-Bustos, que ja ens deuen estar esperant...

Ens feia una il·lusió especial arribar aquí, des que vem sortir de Barcelona era un dels destins esperats. La Cari, en saber del nostre viatge, de seguida ens va dir: "¿van a ir a Córdoba? ¡Vayan a mi casa!". I de seguida vem incloure Córdoba a la nostra ruta. Així que estàvem a Cuba i els Cejas ja sabien que dues amigues de la Cari passarien uns dies a casa, i ja calculaven on ens portarien, que faríem, com aniríem, que menjaríem...
Així que aquest és un moment especial, per nosaltres i per ells. A més, mirem el mapa i veiem tot el que ja hem recorregut, i és moltíssim! Córdoba està molt amunt, es diu que és el cor geogràfic d'Argentina; a més és la segona ciutat més gran. Té set universitats (entre elles la més antiga del país), edificis colonials, carrers animats, esglésies jesuítiques, un mercat artesanal impressionant, bars, teatres, tango, cines. En resum, ens espera una ciutat animada i on podrem fer de tot.

Ens plantem al centre i esmorzem una altra vegada (ara més contundent) per donar temps als Cejas de llevar-se tranquils. Els truquem a quarts de 10, amb el sol ben aixecat i una calor important ja. "¡Hola chicas! Las estamos esperando levantados desde las siete y media!"

I així van ser tots els dies, plena disposició de tota la família. Ens van mimar, cuidar i alimentar com a dos més de la casa. Vem recórrer la Sierra "de cabo a rabo", passant per mil poblets cada un amb la seva història particular. Carlos Paz i el seu llac, Alta Gracia amb les seves runes jesuítiques i la casa del Ché, Villa Gral.Belgrano amb els seus "patios cerveceros", Mina Clavero amb el seu riu preciós, Altas cumbres i el seu mirador de cóndors...Tot en un entorn verd constant (rollo País Basc, però a lo grande) i unes vistes inigualables, infinites...

Quatre de març, avui marxem de Córdoba. Ens llevem d'hora -- amb sabor a comiat-- i ens ho agafem amb calma. Hem de preparar la motxilla per enèssima vegada, recollir-ho tot, i canviar d'etapa. Avui ens fa certa mandra, però el que ens queda per davant ens motiva i ens il·lusiona. Així que ens diem un fins aviat amb els Cejas, pugem a l'autobús, obrim el llibre i l'MP4, ens acomodem al nostre seient, i comencem un viatge de vint horetes que passarà volant. Iguaçú i les cascades ens esperen!