Se'ns acumula la feina!

En aquesta Patagònia, si una cosa és difícil, és mantenir un blog actualitzat! Per diverses raons: u, la conexió a internet és terriblement lenta (com els viatges en bus!); dos, hi ha tant per fer, per veure, per absorbir i per processar, que no donem l'abast; tres: la nostra creativitat i els nostres recursos literaris treuen fum! Estem pensant de fer un curs de redacció literària quan tornem! Tot plegat fa que anem una mica retrassades, i que fins al Bolson (ja Patagonia amunt), no acabéssim de penjar les fotos d'Ushuaia.
Però farem un esforç i intentarem explicar-vos una mica què ha passat des de llavors fins avui, a San Martin de los Andes, que no és poc!

Teníem moltes ganes de pujar per terra la Patagònia, moltes! La mítica Ruta 40, carretera de "ripio" (grava) que puja vorejant els Andes, amb quilòmetres i quilòmetres de vista patagònica pura, és a dir: estepa, més estepa, i més estepa, cels espectaculars (pintats de roses, liles, grocs i taronges), horitzons infinits, nyandús i guanacos arreu, tot molt salvatge!

Doncs bé, ens ha encantat la Ruta 40, és molt bonica, però la veritat...n'hem acabat fartes! Horíssimes d'autobús, trajectes interminables amb averia sempre inclosa en el preu (un dia una roda, un altre dia un tubet del fre...), en fi...coses del ripio! Tant és així que l'últim trosset de Ruta 40, ja asfaltada, el vem fer amb camió (a dit). Visca l'aventura!

I aquí ho deixem, perquè de veritat que no tenim paraules per expressar el que hem sentit veient tot això. Veieu, veieu...

PD: Teniu fotos de: l'estepa patagònica, l'emocionant Perito Moreno, el Lago Argentino, el bar "la Senyera" al Chaltén, el Marc (un amic xulíssim que hem fet!), el Fitz Roy majestuós, i altres paissatges immensos de la serralada andina.

I la pròxima crònica....des de Xile!!!

USHUAIA

Nova crònica després de les festes, amb els torrons (virtuals en el nostre cas) ja païts, i amb una de les etapes del nostre viatge que més esperàvem ja acomplerta: la de la visita a Ushuaia.

Veníem a veure l'Ali i el Marce, que ens esperaven amb moltes ganes, i que ens van acollir a casa seva; una cabanyeta de conte situada enmig d'un bosc de lengas (l'arbre de Terra del Foc per excel·lència), en una vall a les afores d'Ushuaia, anomenada ni més ni menys que Andorra.

Així que, qui ens ho havia de dir, hem passat quinze dies a Andorra amb els nostres amics, passant junts totes les estones que la feina de l'Ali, i el mal d'esquena del Marce, ens han permès, i també fent alguna de les mil i una excursions que aquest racó de món ofereix. Ens hem pogut colar diversos dies al Parc Nacional Tierra del Fuego, ja que l'Ali treballa allà. També hem pujat al Martial (glacera ushuaienca espectacular per les vistes que té), hem navegat pel Beagle (on hem vist famílies senceres de cormorans i lleons marins), i hem acampat bosc enllà prop d'estància Túnel (un dels primers llocs d'aquesta zona on van establir-se europeus per explotar-ne la terra i la ramaderia).

I la resta del temps l'hem passada aprofitant els llarguíssims dies d'estiu, que ens oferien llum natural fins passada la mitjanit. Hem fet activitats de tot tipus, potser perquè se'ns han encomanat una mica l'energia inesgotable i la mà artesana de l'Ali i el Marce: hem après a fer mitja (qui ens ho anava a dir!), a cuinar nyoquis casolans, a viure aprofitant l'aigua de la pluja, a crear compost orgànic per fer abonament, a fer artesanies vàries aprofitant closques i ossos dels animals de la Terra del Foc, i a coure un bon asado argentí. Vaja...almenys ho hem intentat!

En fi... quinze dies súper ben aprofitats, que també ens han servit per escalfar motors de cara la nova etapa que comencem avui d'excursionisme pels Andes. Però sobretot tenint la sensació que a la fi del món s'hi està com a casa!

Moltes gràcies família Casas-Turza, per donar-nos aquests vespres plens de "música, risas y cerveza"... Ah, i queda pendent l'intercanvi!!!