diumenge, 30 de març del 2008

Una història del Nord


En Fer no era pas el primer noi que passava a vendre'ns alguna cosa aquell vespre, però sí que va ser el primer en demanar-nos si es podia menjar el que ens havia sobrat del nostre sopar. Així va ser com va seure a la nostra taula i vem començar a xerrar.
Ens va explicar que era de Salta, "Salta la linda" va especificar orgullós, i amb la frescura d'un nano de 15 anys ens va fer el relat de la seva vida al carrer. Ens va explicar com s'havia recorregut el país des de que tenia vuit anys, venent el que podia, dormint al carrer, menjant el que trobava, etc... Però amb tot això, ell no havia perdut l'alegria i l'energia dels 15. Reia constantment, i ens explicava la seva dura història amb molta naturalitat, mentre anava menjant traquil.
Ens va continuar explicant que forma part d'una Murga (grup musical de protesta social) a Córdoba, on viuen la seva mare i alguns dels seus germans, i on feia molt temps que no anava, perquè vivint al carrer costa molt arreplegar "plata" per un billet de bus.
Aquella nit, a Puerto Iguazú, vem conèixer una persona que ens va agradar molt, i que ens va ens va explicar amb molta sensibilitat mil coses interessants del seu país; coses que ara estem veient durant la nostra estada a les províncies de Salta i de Jujuy. Una persona intel·ligent, que com tantes altres li ha tocat viure el cantó pobre d'aquest país.

Volem reflexar aquesta història perquè fins ara al blog només hem ensenyat la bellesa i la part bona d'Argentina, que en té molta, però per altra banda des del primer dia que no parem de veure altres coses dures, molt pròpies de Sudamèrica, i que no són tan facils d'explicar. Argentina és potser el país més avançat i modern d'Amèrica Llatina, però no per això és menys corrupte que els altres. Té un sistema polític podrit i descaradament mentider, que porta inevitablement a que també hi hagi molta pobresa i misèria. Li volem dedicar aquesta crònica al Fer, i a tants altres nens com ell que continuen injustament vivint al carrer.
PD: Les fotos són totes de les províncies de Salta i Jujuy, que són les que queden més al nord del país. Per ordre: la Quebrada de Cafayate, la ciutat de Salta, el Pucará de Tilcara, les Salinas Grandes, Purmamarca, la Quebrada d'Humahuaca, i el camí al poble d'Iruya.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

A ver por donde empezar!!!Todavia estan dando vueltas por Argentina??? Y no pasaron por BA otra vez? Esto no puede ser posible niñas.Como dicen que les va?Veo por las fotos que nada mal.Yo creo que junto a toda la cuadra donde vivo y entre todos, no conocemos todo lo que vienen recorriendo mujeres! Increible.
Pasaba para ver por donde y como andaban.Me quedo tranquila que bien, lastima que tengan que ver tanta decadencia de este pais que es tan lindo, a pesar que no lo conozco en su totalidad.Y tambien les ha tocado vivir el levantamiento del campo.Lo habran visto como han cortado todas las rutas por donde mireis.
Bueno niñas desde Bue, aca estamos con Pato leyendolas y disfrutando de todo lo que cuentan que a pesar que este en Catalan, se hacen entender.Se las sigue extrañando mucho y tambien esperando de que se puedan dar una vuelta por aca antes de partir.Besos a las dos de las dos.
Guille.

Tere ha dit...

Hola! Que guapu, tot això! Aquests paisatges són increïbles!
I que trist, el que expliqueu del Fer! I com fa pensar en com de bé vivim, oi?
Petonarros gansos!

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Caudellunes ha dit...

Noies, guapíssimes!
Senyals de vida des de Terrassa (per allà els horts de la cogullada!).
Aquestes fotos són emoció i vida en estat pur. El relat també.
Laura: acabo de veure "Habana blues". Feia temps que esperava una tarda de dissabte per veure-la... no cal que us digui com he acabat, oi?
Txell i Laura: Us trobem a faltar!!!!
Un petó des de la cogullà!

Anònim ha dit...

Hola nenas,que tal?

Suposo que molt bé!les fotos ho deixen ben clar.
Jo us diria que continuo moixa...bla,bla,bla,donç no,no estic moixa crec que he passat el limit de la "moixaduria",tinc la sensació d'estar al nivell de terra,de la pols que s'arrecona per les voreres,del verdet que creix sota els safareigos abandonats d'un poble llunyà i abandonat.

El viatge s'acaba,per a tots i potser l'mportant d'aquesta aventura no es quants llocs s'han visitat,quantes cares s'han vist i quants sabors provats,sino que la lliçó apresa ha sigut el compromis de dos persones lliures decidides a empendre un viatge juntes(mes enlla de visitar sudamerica),sense pors amb amor i apostant-ho tot l'una per l'altre.

En els temps que corren,es dificil podernos desempallegar de pors i egoismes,que mica en mica les persones anem acomulant ferits per altres persones ferides,i aixi anem fent aquesta bola cada cop mes gran.

En definitiva ha sigut un exemple de llibertat i d'aire fresc.

Per cert al Joel l'he tingut que sacrificar,la lismania ja el tenia molt fotut,i ja era molt vellet.

Elisabeth (ja sense el Joel)

Anònim ha dit...

asset credit education liability management union, computer with no credit. womens sba loans federal state grants, [url=http://lowcreditpersonalloans.com/]bad credit mortgage loans guaranteed approval[/url]. no fee transfer bal credit card banks companies that use buisness credit.

Anònim ha dit...

http://www.cafb29b24.org/docs/buyativan/#44726 beating ativan addiction - ativan withdrawal dreams