EFECTES SECUNDARIS

L'estada en un país que no és el propi, sigui el que sigui, no pot deixar indiferent al viatjant; sempre, poc o molt, el pas per un lloc on la cultura, la gent, el menjar, els hàbits, i gairebé tot és diferent, et marca inevitablement, sigui per bo o per dolent. O per ambdós.

I aquesta és exactament la sensació que tenim pensant en el nostre pas per Bolívia.
Hi hem estat gairebé un mes, de les quals dues setmanes les vem dedicar a estar a Camiri. Això vol dir que només hem estat dues setmanetes passejant per un país força gran, com és Bolívia, i que per tant no hem tingut temps de veure gaire. I valorant tot el que hem vist i viscut, tenim el cor dividit.

Per una banda, és un país que té selva, i Andes, la qual cosa vol dir que té paissatges meravellosos, impressionants. Durant aquestes dues setmanes hem estat a Villa Tunari, un poble tropical i molt senzill, on hem pogut visitar un Parc Natural ple de diferents espècies de micos, entre altres animals. Els hem pogut veure, tocar, acariciar, i fins i tot renyar quan ens obrien les butxaques (són molt curiosos); ens ho hem passat molt bé, en definitiva. També hem passat per Cochabamba, una ciutat gran amb un mercat que pot ser el deliri de qualsevol turista, o "motxil€uro" carregat de duros (llàstima que a aquestes alçades ja no fos el nostre cas). Milers d'artesanies autèntiques, produïdes pels mateixos indígenes bolivians, a 1, 2, 3...7 euros com a molt! Finalment, l'última etapa ha estat tota a la zona de l'"Altiplano", a més de 3500 m d'alçada. Llocs com La Paz, Copacabana, i el llac Titicaca (amb la Illa del Sol), ens han acollit a tranques i barranques, però també ens han enlluernat amb la seva bellesa, i amb un encant diferent a tot el que hem vist.

Ara bé, a Bolívia més que mai, hem tingut la sensació de que viatjar pel tercer món no és fàcil. Potser pel nostre cansament després de 7 mesos, carregant la motxila amunt i avall, dormint a vegades millor i d'altres pitjor, i menjant no sempre el que et ve de gust..., o potser perquè realment Bolívia és un país difícil, però és dels llocs on menys acollides ens hem sentit (Camiri apart!).
Començant pel mal d'altura amb el que et rep l'Altiplano, sí o sí. No és un tòpic: budells remoguts, mal de cap, sed constant i ofec al mínim esforç. Costa parlar, costa caminar, i costa menjar. Però per sort això dura poc, i es pot alleujar amb l'omnipresent "mate de coca". Tampoc no és un tòpic, la coca va molt bé per fer passar el malestar de l'alçada.

A part d'això, és l'únic país on ens hem agafat la famosa "diarrea del canvi d'aigües", diguem-li així, amb febre alta inclosa, la qual cosa et fa trobar a faltar casa teva més que mai! També ha sigut l'únic lloc on ens hem hagut d'aixecar d'un restaurant (i d'un altre!) perquè el menjar era immenjable, valgui la redundància. Nosaltres no som especialment delicades, però la falta d'higiene i de neveres a molts llocs fan que s'hagi d'anar amb 4 ulls a l'hora de buscar un lloc on menjar... Per altra banda, quan hem menjat bé hem menjat MOLT bé. La patata, la yuca (mandioca), el blat de moro, el cacauet, etc. són boníssims aquí, i en contra del que ens havien dit, hem disfrutat molt amb el menjar.
Finalment, Bolívia també ens ha xocat amb moltes altres coses: la impunitat amb la que peguen a les criatures "per educar-les", els maltractaments a les dones, l'alcoholisme entre els homes, la discriminació racial, etc...

En fi, són moltes coses que es barregen i que de moment ens deixen un regustet amarg del nostre pas per aquí.

PD: Avui és Sant Jordi, i malgrat la distància nosaltres ho hem volgut celebrar a la nostra manera, publicant aquest post al nostre estimat blog. Així que des d'aquí...BON SANT JORDI A TOTHOM!


PD2: Per problemes tècnics no podem penjar fotos, ho farem més endavant. Paciència...

FINS AVIAT!!!

www.lustrabotascamiri.blogspot.com

Ja fa sis anys que la Marta i la Sílvia van venir a Camiri per primera vegada. Aleshores no hi tenien res aquí, només una il·lusió inesgotable i l'esperança de poder aportar alguna cosa positiva en aquest racó de món.

Van entrar en contacte amb els llustrabotes a través del seu projecte. L'objectiu inicial: organitzar un menjador on els nanos poguessin alimentar-se almenys un cop al dia, ja que molts d'ells tenen greus dificultats econòmiques i familiars. Actualment, però, tenen molt més que això. Amb molt esforç i treball, i no sense dificultats, han aconseguit crear un centre social on els nens i nenes juguen, aprenen, es diverteixen i comparteixen moltes coses que no tenen a casa seva.

Els llustrabotes són nois i noies molt joves, que es dediquen a aquesta professió per treure algun calé que els permeti tirar endavant, però ho tenen molt dificil perquè no reben recolzament, ni de les seves famílies ni de la societat en general. Tenen situacions realment molt dures.

La Marta i la Sílvia es financien amb els diners que reben de Catalunya (majoritàriament) a través dels apadrinaments. Només amb 70€ a l'any un sol nen pot menjar, vestir-se i estudiar. A part d'algun extra tipus un berenar-cinema cada dissabte a la tarda, un regal per Nadal, o un sopar en un restaurant un cop l'any (tot un luxe!), sempre i quan hagin evolucionat favorablement en els estudis.

Nosaltres fa anys que coneixíem la tasca que estan fent elles aquí, però fins que no hem vingut i ho hem vist amb els propis ulls, no ens hem adonat de la complexitat i la dificultat que té tirar endavant un projecte com aquest. Elles ho fan tan panxes, perquè ho porten a dins i ja tenen molta experiència després de 6 anys, però compartint aquests dies amb elles ens hem adonat que la feina que fan és d'un valor increïble, inestimable.

I estem més que contentes d'haver pogut posar el nostre granet de sorra. Han sigut gairebé dues setmanes col·laborant amb el què hem pogut: hem jugat, ajudat, compartit, cuinat, ensenyat, rigut i après...molt! Ens ho hem passat molt bé, en definitiva.

PD: Marta, Sílvia, Pau i Miquel, moltes gràcies per aquests dies, han sigut inolvidables... Petons per tots 4!

Una història del Nord

En Fer no era pas el primer noi que passava a vendre'ns alguna cosa aquell vespre, però sí que va ser el primer en demanar-nos si es podia menjar el que ens havia sobrat del nostre sopar. Així va ser com va seure a la nostra taula i vem començar a xerrar.

Ens va explicar que era de Salta, "Salta la linda" va especificar orgullós, i amb la frescura d'un nano de 15 anys ens va fer el relat de la seva vida al carrer. Ens va explicar com s'havia recorregut el país des de que tenia vuit anys, venent el que podia, dormint al carrer, menjant el que trobava, etc... Però amb tot això, ell no havia perdut l'alegria i l'energia dels 15. Reia constantment, i ens explicava la seva dura història amb molta naturalitat, mentre anava menjant traquil.

Ens va continuar explicant que forma part d'una Murga (grup musical de protesta social) a Córdoba, on viuen la seva mare i alguns dels seus germans, i on feia molt temps que no anava, perquè vivint al carrer costa molt arreplegar "plata" per un billet de bus.

Aquella nit, a Puerto Iguazú, vem conèixer una persona que ens va agradar molt, i que ens va ens va explicar amb molta sensibilitat mil coses interessants del seu país; coses que ara estem veient durant la nostra estada a les províncies de Salta i de Jujuy. Una persona intel·ligent, que com tantes altres li ha tocat viure el cantó pobre d'aquest país.

Volem reflexar aquesta història perquè fins ara al blog només hem ensenyat la bellesa i la part bona d'Argentina, que en té molta, però per altra banda des del primer dia que no parem de veure altres coses dures, molt pròpies de Sudamèrica, i que no són tan facils d'explicar. Argentina és potser el país més avançat i modern d'Amèrica Llatina, però no per això és menys corrupte que els altres. Té un sistema polític podrit i descaradament mentider, que porta inevitablement a que també hi hagi molta pobresa i misèria. Li volem dedicar aquesta crònica al Fer, i a tants altres nens com ell que continuen injustament vivint al carrer.

PD: Les fotos són totes de les províncies de Salta i Jujuy, que són les que queden més al nord del país. Per ordre: la Quebrada de Cafayate, la ciutat de Salta, el Pucará de Tilcara, les Salinas Grandes, Purmamarca, la Quebrada d'Humahuaca, i el camí al poble d'Iruya.

TERERÉ

El Tereré és el "mate fred", una beguda refrescant que consisteix en la mateixa base del mate (la yerba), més suc de fruites o simple aigua, i sobretot sucre i molt gel. És una beguda tropical que es pren al nord d'Argentina, a l'Uruguay, i al Paraguay, per combatre les altes i inclements temperatures de l'estiu. Per nosaltres ha estat tot un descobriment que ens fa pensar inevitablement en la província de Misiones. Una cosa tan simple, i a la vegada tan exòtica i tan bona...

Vem anar a Misiones per veure les Cascades d'Iguaçú, que sabíem que no ens decebrien ni un pèl! Però el que no esperàvem era trobar-les en un entorn tan espectacular: verd, selvàtic, ple de fauna, tropicalíssim, i amb unes temperatures boníssimes. Bé, almenys per nosaltres.
Misiones és una de les províncies més pobres d'Argentina, i a la vegada la que més ens ha sorprès i agradat. Tota ella. Des de les Cascades (que són tan bèsties que deixarem que les fotos parlin per si soles), a San Ignacio, on vem passar cinc o sis dies de "re buena onda".

San Ignacio és un poblet molt humil, amb cases fetes de materials naturals, carrers de terra vermella, i rodejat de verd. I amb una posta de sol que sembla que s'estigui incendiant el cel.

L'Ester i el Jorge ens esperaven contents i sorpresos de rebre una visita terrassenca. La seva feina d'artesans els va tenir ocupats gairebé tots els dies, però malgrat això vem poder compartir moltes estones i conèixer-nos millor. Per altra banda és dels llocs on hem provat més cuina autòctona, des del "pastel de choclo" al "reviro", i com no, el Tereré, del que ens emportem no només el sabor, sinó el bon record d'una petita província, on flueixen alegrament les energies de la Pachamama. Una joia preciosa, on els dies ens van passar volant.