L'estada en un país que no és el propi, sigui el que sigui, no pot deixar indiferent al viatjant; sempre, poc o molt, el pas per un lloc on la cultura, la gent, el menjar, els hàbits, i gairebé tot és diferent, et marca inevitablement, sigui per bo o per dolent. O per ambdós.I aquesta és exactament la sensació que tenim pensant en el nostre pas per Bolívia.
Hi hem estat gairebé un mes, de les quals dues setmanes les vem dedicar a estar a Camiri. Això vol dir que només hem estat dues setmanetes passejant per un país força gran, com és Bolívia, i que per tant no hem tingut temps de veure gaire. I valorant tot el que hem vist i viscut, tenim el cor dividit.
Per una banda, és un país que té selva, i Andes, la qual cosa vol dir que té paissatges meravellosos, impressionants. Durant aquestes dues setmanes hem estat a Villa Tunari, un poble tropical i molt senzill, on hem pogut visitar un Parc Natural ple de diferents espècies de micos, entre altres animals. Els hem pogut veure, tocar, acariciar, i fins i tot renyar quan ens obrien les butxaques (són molt curiosos); ens ho hem passat molt bé, en definitiva. També hem passat per Cochabamba, una ciutat gran amb un mercat que pot ser el deliri de qualsevol turista, o "motxil€uro" carregat de duros (llàstima que a aquestes alçades ja no fos el nostre cas). Milers d'artesanies autèntiques, produïdes pels mateixos indígenes bolivians, a 1, 2, 3...7 euros com a molt! Finalment, l'última etapa ha estat tota a la zona de l'"Altiplano", a més de 3500 m d'alçada. Llocs com La Paz, Copacabana, i el llac Titicaca (amb la Illa del Sol), ens han acollit a tranques i barranques, però també ens han enlluernat amb la seva bellesa, i amb un encant diferent a tot el que hem vist.
Ara bé, a Bolívia més que mai, hem tingut la sensació de que viatjar pel tercer món no és fàcil. Potser pel nostre cansament després de 7 mesos, carregant la motxila amunt i avall, dormint a vegades millor i d'altres pitjor, i menjant no sempre el que et ve de gust..., o potser perquè realment Bolívia és un país difícil, però és dels llocs on menys acollides ens hem sentit (Camiri apart!).
Començant pel mal d'altura amb el que et rep l'Altiplano, sí o sí. No és un tòpic: budells remoguts, mal de cap, sed constant i ofec al mínim esforç. Costa parlar, costa caminar, i costa menjar. Però per sort això dura poc, i es pot alleujar amb l'omnipresent "mate de coca". Tampoc no és un tòpic, la coca va molt bé per fer passar el malestar de l'alçada.
A part d'això, és l'únic país on ens hem agafat la famosa "diarrea del canvi d'aigües", diguem-li així, amb febre alta inclosa, la qual cosa et fa trobar a faltar casa teva més que mai! També ha sigut l'únic lloc on ens hem hagut d'aixecar d'un restaurant (i d'un altre!) perquè el menjar era immenjable, valgui la redundància. Nosaltres no som especialment delicades, però la falta d'higiene i de neveres a molts llocs fan que s'hagi d'anar amb 4 ulls a l'hora de buscar un lloc on menjar... Per altra banda, quan hem menjat bé hem menjat MOLT bé. La patata, la yuca (mandioca), el blat de moro, el cacauet, etc. són boníssims aquí, i en contra del que ens havien dit, hem disfrutat molt amb el menjar.
Finalment, Bolívia també ens ha xocat amb moltes altres coses: la impunitat amb la que peguen a les criatures "per educar-les", els maltractaments a les dones, l'alcoholisme entre els homes, la discriminació racial, etc...
En fi, són moltes coses que es barregen i que de moment ens deixen un regustet amarg del nostre pas per aquí.
PD: Avui és Sant Jordi, i malgrat la distància nosaltres ho hem volgut celebrar a la nostra manera, publicant aquest post al nostre estimat blog. Així que des d'aquí...BON SANT JORDI A TOTHOM!
PD2: Per problemes tècnics no podem penjar fotos, ho farem més endavant. Paciència...
FINS AVIAT!!!
